Ágora (2009)
Alejandro Amenábar
Altres mons serien possibles si la humanitat, en moments claus de la Història, s’haguera decantat per solucions diferents a les que va prendre. Això és la primera idea que es pot traure una vegada has vist Ágora, l’última pel·lícula d’Alejandro Amenábar. I tot queda dins de l’àmbit de l’ésser humà: l’egoisme, l’ànsia de poder, la por, l’odi i, també, la generositat, l’ànsia de saber, l’estima, la manca de por...
Aquesta idea es desenvolupa en una història concreta d’un lloc del planeta (o caldria dir de l’univers?), Alexandria, en un moment determinat, el segle IV d.C., un temps de canvis, de lluites, d’intercanvis, d’enriquiments culturals i espirituals, d’empobriments civilitzadors i de misèries humanes.
I això és el que Amenábar ens ha volgut contar a través de la vida d’Hipàtia, un personatge carregat de voluntat de saber i de compartir, de respectar i d’aprendre, però que va haver de viure enmig d’una tempesta d’ideologies i de creences els representants de les quals no trobaren més camí que la imposició del seu credo o l’aniquilació dels altres. I això no era un bon caldo de cultiu per a la nostra heroïna.
La pel·lícula ens mostra el procés viscut en aquelles coordenades espaciotemporals fins convertir la convivència en pràcticament impossible. Té el talent de fer-nos veure cada pas, fins que tots els passos ja donats impedeixen la marxa enrere. Té el talent de fer-nos reflexionar sobre un món (aquell i aquest, per això ens el mostra des de fora, des de l’univers) que pot viure, generós, compartint i respectant o pot viure, desconfiat, tan extremat i intransigent que qualsevol que no és com jo, està contra mi. És un bon tema de reflexió ens els temps que corren: des de la política més quotidiana fins a la ideologia més abstracta o general hi ha als nostres dies aquesta temptació extremista, com la que va viure Hipàtia a l’Alexandria de la quarta centúria. Ens pot ajudar la Història a entendre’ns? A millorar-nos? A aprendre dels errors? Sí: no cap dubte que és un bon tema de reflexió actual, per molts segles que hagen passat.
Des del punt de vista de la història contada, no es tracta d’un drama sentimental per fer-nos traure la llàgrima fàcil (tot i que hi ha moments emotius i emocionants); ja ho hem dit, es tracta més de fer-nos pensar, de mirar-nos des de fora (fins i tot des de fora del planeta). Hi ha molts plans que mostren els personatges des de darrere: nos els acarem, els acompanyem per les seues vicissituds.
També hi ha el plaer, el gaudi per comprendre: el luxe del coneixement en el moment de produir-se. Això se’ns mostra a través de la protagonista i dels seus deixebles. Pensar, descobrir, errar, tornar a pensar... Hipàtia renuncia a moltes altres coses per aquest gaudi; tria com a emoció i sentiment suprem el saber, fet que li ocasionarà no poques desgràcies.
En aquest sentit, el treball de Raquel Weisz és extraordinari. L’actriu britànica ens transmet les seues emocions (pel saber) amb la mateixa força que la seua indiferència pel vessant amorós que alguns dels seus deixebles li manifesten. Ja ho hem dit: és la seua tria, contundent, dràstica.Tècnicament, cal dir que la reproducció d’Alexandria ens fa viure en aquella ciutat mítica com si fóra la ciutat real que va ser, a peu de carrer; sí, és clar que podem observar els temples, la biblioteca, el far, l’àgora... però també podem tastar la seua pols, l’olor de la misèria, de la mort, dels teixits cremats, de la sang vessada.
Amenábar, d’altra banda, sempre ens regala algun pla ple d’emoció cinematogràfica. En aquest film podríem dir que és el que apareix en el moment que Hipàtia descobreix com és que el Sol de vegades és més gran i de vegades més menut. Un senzill moviment de càmera que ens obri la ment de la mateixa manera que se li va obrir a la protagonista en aquell precís instant. Una petita meravella del seté art. Per concloure, només caldria afegir un comentari: Amenábar sempre havia començat els seus films des del negre (com si ens diguera que del no res apareixerà la història que ens conta). A Ágora ja no és així. Som al mig del cosmos, dins del qual, en un petit planeta (per molt gran que siga per a nosaltres, des d’aquest punt de vista és petit), una espècie pretensiosa (la humana) fa i desfà moltes vegades sense entendre com ni per què i sense ser capaç de veure que, en aquest veïnat que és l’univers, no som tant; i, sobretot: si mirem serenament enrere, potser siguem capaços de fer-ho ara (i més endavant) millor.
Francesc Martínez
0 comentaris